Jardí d'estil neoclàssic ideal per al passeig i el repòs, de gran valor estètic i naturalista, que compta amb una superfície de 12.597 metres quadrats. Hi trobem belles estàtues i pitxers, relaxants fonts ornamentals, arbres i arbustos de gran bellesa, bardisses retallades i zones de flor que fan d'este jardí un dels més bells de la ciutat de València.

El seu origen es remunta a un dels horts existents a la zona d'extramurs de València, concretament a l'hort del senyor José Vich, baró de Llaurí. Va ser venut en 1849 al senyor Juan Bautista Romero Almenar, marqués de San Juan, que hi va pagar 80.000 reals.

El marqués de San Juan va encarregar a l'arquitecte valencià Sebastián Monleón Estellés la construcció del jardí. En 1872, en morir el marqués, passa a la seua esposa, que el deixa en herència a una de les seues nebodes, la senyora Josefa Sancho Cortés. El matrimoni d'esta amb el senyor Joaquín Monforte Parrés provoca que des d'eixe moment se’l denomine Jardí de Monforte.

L'any 1941 és declarat Jardí Artístic Nacional, de forma que queda sota la protecció de l'Estat. Posteriorment, en 1970, passa a propietat municipal i,  així, es restaura i s’obri al públic en 1973, després de la rehabilitació del palauet i del traçat artístic neoclàssic del jardí.
D'este jardí s'ha dit que és “l'últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València”.

Hi conté trenta-tres estàtues de marbre i uns quants estanys, el major amb forma de flor de nenúfar; també destaquen alguns grans exemplars de magnòlia, de ginkgo i d'altres espècies.